Translate

dijous, 18 de desembre del 2014

HI HA UNA NOVA POLÍTICA?



En plena època de crisi i de canvi social, ens preguntem: Hi ha una nova política? La vella política reclama urgentment ser substituïda. Per això cal actualitzar els corrents i pensadors clàssics, però sobretot confrontar-los a les noves polititzacions i experiències socials. Moviments importants com el 15M criden indignats: “No ens representen!”... però els polítics tradicionals continuen displicents. Les estadístiques constaten l’enorme augment de les diferències socials i que retornem a un “capitalisme patrimonial” (T. Piketty). Sovint anomenem “política” a aspectes “menors” i banalitzats, que trivialitzen els debats i dificulten que ens entenguem de manera rigorosa. A Hi ha una nova política? hem intentat superar-ho, usant un llenguatge proper i entenedor pels lectors interessats encara que no siguin experts politicòlegs o filòsofs.

HI HA UNA NOVA POLÍTICA (2014)

Sumari. Gonçal Mayos i Joan Morro (eds), Marta Doltra, Xavier Filella, David Galcerà, Ricard Gómez i Ventura, Albert Llorca, Lluís Roca Jusmet i Joan Subirats, Barcelona: La Busca, 2014

PVP 12 €

“BIOPOLÍTICA I TANATOPOLÍTICA?”

(Ateneu Barcelonès, 8 de novembre de 2014)

Estava previst que la tercera sessió del cicle sobre actualitat de la biopolítica es desenvolupés a càrrec de Sergi Mas i Leonardo Franceschini, ambdós investigadors del Grup Internacional de Recerca “Cultura, Història i Estat” (GIRCHE). Però a causa d’una indisposició del professor Franceschini (autor de Decolonizzare la cultura. Razza, sapere e potere: genealogie e resistenze. Verona: Ombre Corte, 2013) només va poder parlar el doctor Mas. El conferenciant, presentat per Albert Llorca, va dissertar sobre la gènesi i desenvolupament del concepte de biopolítica en les publicacions i els cursos de Michel Foucault, tot relacionant-los amb autors que en l’actualitat treballen aquests problemes.

En primer lloc, va remarcar el decalatge entre  producció i la recepció de l’obra de l’últim Foucault; en efecte, mentre els seus llibres dels anys 60 i 70 eren traduïts i coneguts internacionalment, el seu treball al College de France sobre la noció de biopolítica a partir del curs de 1976 Cal defensar la societat (traducció catalana: Editorial Proteus, Barcelona, 2012) era pràcticament desconegut lluny de París, ja que van ser publicats amb posterioritat (el curs abans citat i els altres cursos entre 1976 i 1984 estan essent traduïts al castellà per editorial Akal). El resultat ha estat que la gran eclosió d’estudis sobre l’última producció de Foucault s’ha donat a partir dels anys 90.

L’originalitat foucaultiana, a parer de Mas, rau a pensar el poder d’una manera alternativa a la visió jurídica del poder (pròpia del liberalisme) i a la visió economicista (més aviat marxista); tot evitant centrar-se en la sobirania i definint-lo a partir de relacions i fluxos que s’estenen per tot el cos social. Aquest canvi de perspectiva (del qual òbviament hi ha importants precedents com els estudis sobre la personalitat autoritària de Horkheimer i Adorno) ha estat instaurat de manera poc contestada en el món acadèmic a partir de la recepció de Foucault, quan el poder s’ha pensat en termes positius en tant que és una potència i també una resistència. Mas ha mostrat com aquesta nova mirada es pot trobar en la historiografia europea sobre el poder, especialment a Gran Bretanya i a França.

Un segon element foucaultià original ha estat mostrar com en comptes de parlar de govern i d’obediència, a partir del segle XVII, els intents per controlar la població van cristal•litzar en la proposta del govern d’un mateix  i el consegüent autocontrol, per al qual no semblaven estar preparats ni les classes pobres ni els països subdesenvolupats i colonitzats. L’aparició de l’estadística i de la noció d’opinió pública serveixen per acabar de dibuixar el perfil dels nous règims neoliberals. Respecte d'això, Mas va recordar les dificultats que el control estadístic de la població troba en les perifèries del sistema. Finalment, a propòsit de l’obra de Gilles Deleuze i de Nicholas Rose, es va parlar de la vessant psicològica dels canvis biopolítics. En resposta a les intervencions del públic, Mas va recordar a partir d’exemples actuals que l’alternativa al procés (aparentment imparable) d’individualització és la solidaritat i l’empoderament.


Ricard Gómez i Ventura
Novembre de 2014 

dimecres, 10 de desembre del 2014

PROPERA SESSIÓ I BONES FESTES

Benvolguts i benvolgudes:
La propera sessió del  curs  2014/15
Sobre BIOPOLÍTICA: FOUCAULT, AGAMBEN, ESPOSITO, ROSE...
serà el proper dissabte 13-12-2014 La biopolítica vista des de fora amb Ricard Gómez-Ventura (GIRCHE) i Fidel Fernández Quinteiro (UB)

11 hores a la Sala  Verdaguer de l'Ateneu. Us hi esperem i desitgem unes molt bones festes!



dimarts, 18 de novembre del 2014

ESPAI I TEMPS BIOPOLÍTICS



“Espai i temps biopolítics”
Pol Capdevila i Gabriel Lemkow
(Ateneu Barcelonès, 25 d’octubre de 2014)



La segona sessió del cicle “Actualitat de la biopolítica”, a càrrec dels professors Pol Capdevila (UPF) i Gabriel Lemkow (UCC-FUB), ha tractat sobre l’espai i el temps vistos des de la biopolítica.



El professor Pol Capdevila ha dissertat sobre el temps en l’administració de la vida dels cossos a partir de la invenció del rellotge mecànic el segle XIV, un dispositiu que ha generat, no únicament canvis en la forma de vida, sinó fins i tot una cultura del rellotge que ha servit per produir imatges per a entendre la naturalesa i també a nosaltres mateixos tant a nivell social com personal. El rellotge mecànic, en efecte, ha irromput com a model de mecanisme racional que respon a unes regles clares de funcionament. Per aquest motiu no és d’estranyar que la concepció de la naturalesa resultant de la revolució científica va trobar en el rellotge una imatge per explicar el funcionament ajustat i regular de l’univers, reforçada per l’aparició del rellotge de pèndol el segle XVII de la mà de Huygens. La metàfora es va estendre fins a la teologia que, des de Nicolau d’Oresme fins a Leibniz, va presentar Déu com el rellotger que dissenya i posa a l’hora aquell gran mecanisme que és l’univers. El rellotge idealitza, a més, valors socials com la racionalitat i centralització del poder, així com l’autoritat. Curiosament, a Anglaterra el rellotge no va reeixir com a imatge per representar el món polític i natural. En canvi, la màquina de vapor –exemple de màquina autoregulada– va aparèixer com a paradigma del comportament social; com es pot observar en la referència d’Adam Smith a “la mà invisible” que regula els mercats.



El professor Gabriel Lemkow, per  la seva banda, va tractar la qüestió de l’espai des de la perspectiva de la sospita. Espai i temps no són, com de vegades sembla, coordenades pures, sinó eines biopolítiques que, al darrere, oculten interessos per tal de controlar microfísicament la nostra quotidianitat, tot marcant què es pot fer i què no s’ha de fer en cada lloc determinat. Les actuacions d’alguns artistes com Tony Martelli a les instal•lacions de Bodies in Urban Space —recorda Lemkow— posen de manifest aquestes normes implícites sobre les actuacions permeses en espais públics. L’espai crea en nosaltres una sensació de normalitat que canalitza els nostres comportaments, dóna ordre i ofereix seguretat; tot això es veu capgirat quan l’estranyesa i el desordre s’apoderen de l’espai públic i trobem allò que no esperàvem.

A més dels espais pròpiament dits, Lemkow para atenció a aquells llocs que serveixen per passar d’un espai a un altre; es tracta de llocs incòmodes que volem traspassar el més ràpid possible per tal d’arribar a un lloc concret que ofereixi seguretat. Aquests espais (portes, passadissos, escales, ascensors, aeroports, estacions, etc.) Lemkow proposa anomenar-los interespais, i els reivindica, així com també el temps d’espera i de desplaçament que cada cop està més mal considerat, i vist com una “pèrdua de temps”, quan, en canvi, és el moment adequat per a l’aprenentatge. Igualment, Lemkow també convida a “centrifugar la mirada” cap allà on el poder no vol que hi mirem (els dispositius de control). La sessió va acabar amb una reflexió sobre l’ús dels dispositius de comunicació mòbils pels quals el públic va mostrar interès en les seves intervencions. 
Dispositius que, a parer de Capdevila, conviden a redefinir la subjectivitat en l’espai públic (obert a l’altre) i el privat.


Ricard Gómez i Ventura
Octubre 2014


dimarts, 14 d’octubre del 2014

BIOPOLÍTICA: EINA O RETÒRICA?


“Biopolítica, caixa d’eines o retòrica?”

Gonçal Mayos i Lluís Roca Jusmet

(Ateneu Barcelonès, 4 d’octubre de 2014)

Enguany el Liceu Joan Maragall, amb col·laboració de l’Ateneu Barcelonès, proposa un cicle doble al voltant de dos temes que presenten múltiples punts de contacte:  “Actualitat de la biopolítica” i “Ètica en el món contemporani”. El curs s’ha iniciat amb una sessió conjunta a càrrec de Gonçal Mayos (president del Liceu Maragall i professor de filosofia a la UB) i Lluís Roca Jusmet (professor de filosofia de la UAB) al voltant de la noció de biopolítica.


Gonçal Mayos ha fet una presentació de les nocions de biopoder i biopolítica. Així com sempre hi ha hagut biopoder, és a dir, un poder que s’ha imposat sobre la vida de les persones, no sempre hi ha hagut biopolítica —al menys en el sentit que a partir de Foucault ha adquirit aquest terme. El poder tradicional, aquell poder coercitiu i violent que podia arribar a donar mort als seus opositors, es preocupava d’aquelles qüestions  referides a la vida de les persones que impactaven en la població de manera quantitativa (normes sobre els matrimonis, edat de casament, filiació, celibat, etc.) però es mostrava reticent i indiferent a l’hora regular molts aspectes de la vida quotidiana que no eren sensibles per a l’exercici de l’autoritat. Així es pot percebre, per exemple, en l’obra de Rabelais, estudiada per Bakhtin, que mostra nombrosos aspectes de la vida quotidiana allunyats i, fins i tot, sorprenentment contraris a la moral cristiana oficial. A finals del segle XVIII i començaments del XIX el panorama a Europa va canviar i van començar a implantar-se polítiques que gestionaven la vida de la població en la seva totalitat, fins al punt que el poder penetrà en les formes de vida de la població. Així, en nom de la salut i la productivitat s’implantaren polítiques sobre la demografia, la higiene física i mental, l’educació i l’oci, l’urbanisme i l’habitatge, la cultura popular, i un llarg seguit més. Aquestes polítiques, alhora que modernitzaven i milloraven en molts aspectes la vida de la població (un aspecte indubtablement positiu) implicaven mecanismes de control de la vida quotidiana (un aspecte més controvertit). De manera simultània, si bé el poder a través de les biopolítiques entra a preocupar-se d’aspectes més íntims de la vida, al mateix temps es veu obligat a abandonar les antigues formes més brutals de sotmetiment de la població.


Lluís Roca Jusmet, per la seva banda, ha defensat la biopolítica com una caixa d’eines fonamental per entendre la societat contemporània. Recordà l’itinerari de Michel Foucault que a patir de 1975 amplia el seu camp d’interès del micropoder a les biopolítiques amb el curs Cal defensar la societat a què van seguir altres sobre aquest plantejament com Seguretat, territori i població (1977) i Naixement de la biopolítica (1978), al mateix temps que treballava en la seva Història de la sexualitat. Roca Jusmet posà èmfasi en el canvi de perspectiva pel que fa als interessos de l’Estat quan es van desplaçar del territori a la població. Tot això esdevingut al mateix temps que es donava una íntima transformació de l’antic poder pastoral cristià, preocupat per les ànimes, que va passar a centrar-se en la producció de normes que regulen un estil de vida responsable. Més enllà de Foucault, Roca Jusmet va mencionar altres pensadors contemporanis de la biopolítica entre els qui destacà Nicolas Rose, qui denuncia com el poder ha passat de preocupar-se de les ànimes a les ments, i de les ments al cervell i el capital genètic en un procés de medicalització de la societat en què tots potencialment estem malalts.


La biopolítica com va quedar clar per part tant de Gonçal Mayos com de Lluís Roca no s’ha d’entendre des de paràmetres morals que resulten massa reduccionistes, sinó en tota la seva complexitat. Això es pot comprovar en veure la manera com ha estat assumida per tota mena de règims polítics, des del neoliberalisme als règims revolucionaris.


Ricard Gómez i Ventura

Octubre de 2014

Blog de Lluís Roca Jusmet “Materiales para pensar”: http://luisroca13.blogspot.com.es/

Blog de Gonçal Mayos “Macromayos”: http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/ 

dimecres, 17 de setembre del 2014

CURS 1014/15 BIOPOLÍTICA: FOUCAULT, AGAMBEN, ESPOSITO, ROSE...





Benvolguts i benvolgudes:


Desitgem que els descans hagi estat profitós

 i Iniciem un nou curs  2014/15

Sobre BIOPOLÍTICA: FOUCAULT, AGAMBEN, ESPOSITO, ROSE...



Primeres sessions:

4-10-2014 Biopolítica ¿caixa d´eines o retòrica? Gonçal Mayos (UB) i Luis Roca Jusmet (cat. IES).

25-10- 2014 Espai i temps biopolítics amb Pol Capdevila (UPF) i Gabriel Lemkow (UCC-FUB).


8-11-2014 Biopolítica y tanatopolítica amb Sergi Mas (GIRCHE) i Leonardo Franceschini (UB)


13-12-2014 La biopolítica vista des de fora amb Ricard Gómez-Ventura (GIRCHE) i Fidel Fernández Quinteiro (UB)

17-1-2015 L'ètica i l'altre en el món actual amb Albert Llorca (UAB) i Marta Doltra (cat. IES).



11 hores a la Sala  Verdaguer de l'Ateneu.

Us hi esperem!


http://www.ub.edu/histofilosofia/maragall/

http://liceu-joan-maragall-filosofia.blogspot.com.es/
https://www.facebook.com/LiceuJoanMaragallDeFilosofia




dimarts, 13 de maig del 2014

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "LA FILOSOFIA COM A FORMA DE VIDA a l´ATENEU BARCELONÈS

COMO FUNCIONA ACTUALMENTE EL PODER : DE LA SOCIEDAD DISCIPLINARIA A LA SOCIEDAD DE CONTROL

 
  

Escrito por Luis Roca Jusmet

 Al final de su vida, en 1990, Gilles Deleuze escribió un breve y lúcido texto llamado "Post-scriptum sobre las sociedades de control". La idea básica es que hemos pasado de sociedades disciplinarias a sociedades de control. Su amigo Michel Foucault había descrito muy bien estas sociedades disciplinarias, que habían aparecido en el Siglo XVIII y XIX. Eran sociedades basado en la vigilancia y el castigo a través del encierro : la família, la escuela, la fábrica, el ejército. Para Foucault eran la continuación de las sociedades soberanas, donde el poder era del señor y lo imponía por la fuerza. Pero el mismo Foucault ya empezó a desarrollar en sus últimos seminarios esta idea de sociedades de control. En Gran Bretaña, unos sociólogos ingleses, cuyo representante más importante es Nikolas Rose, han elaborado brillantes trabajos en esta líneas.
   Deleuze hace una historia de la transición sobre el paso de la sociedad disciplinaria a la sociedad de control. Señala, de entrada, que de lo que está hablando es de lo que ocurre en la sociedad moderna, es decir, capitalista y que afecta a una cuarta parte de la población. El resto ni es disciplinado

ni está/encerrado ni es controlado. Sobrevive, si puede, frente a la violencia de los poderosos. 
 La soberanía del señor, la disciplina del padre/empresario/profesor/jefe pueden ser más o menos duros pero todas son formas de dominio. Utilizo aquí la palabra dominio y no la de  poder, siguiendo en esto el planteamiento del último Foucault respecto a las relaciones de poder. Foucault se pasó buena parte de su vida analizando el poder como relación en los diversos ámbitos de la sociedad. Al final reconoció que el poder estaba en todas partes y queno era necesariamente malo. Planteó entonces que sí lo era cuando se transformaba en relación de poder que tenía un sentido absoluto porque establecía una jerarquía cerrada. 

dissabte, 15 de març del 2014

LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:

LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:


                                    Paul Ricoeur i el doble registre del poder

            (En record i homenatge al filòsof en el Centenari del seu naixement:                             1913-2013 i en el context del curs actual del Liceu Maragall: “Poder’s”)

            Afirmava Paul Ricoeur l’any 1990 que “quan l’esperit d’un poble és pervertit fins al punt d’alimentar una “sittlichkeit” mortuòria, és finalment en la consciència moral d’un petit nombre d’individus, inaccessibles a la por i a la corrupció, on es refugia l’esperit que ha desertat de les institucions, esdevingudes criminals” (“Soi même comme une autre”). Aquesta és una succinta mostra de dos trets rellevants en la filosofia política de Paul Ricoeur: la concepció del poder i la pràctica de la política –la seva gestió- que se’n deriva.
            El primer fa referència  a la capacitat de “voler viure i obrar junts” o, com ell diu, “ poder en comú”, que ha de saber usar els recursos de l’acció (sobreposant-se als esdeveniments), de la imputació i responsabilitat d’un subjecte humà (sigui governant o governat) i de la capacitat d’entendre’s mitjançant el llenguatge: parlar, saber escoltar l’adversari, negociar els conflictes, elegir, consensuar...; mai dogmatitzar ni coaccionar.
            El “poder en comú” no és tant ingenu que desconegui la vessant dominadora (“poder-domini” o jerarquització) que “gestiona” la seva praxi en les societats reals, i justament per això, la bona gestió o praxi política, en passar per aquesta segona dimensió del poder polític, consisteix en “reconduir” aquest –el “poder domini”- que és el regne de la força coactiva, vers el “poder en comú”; o, dit d’altra manera, anar de la “potestas” (poder jeràrquic) a la “potentia”(o capa citat d’aplegar voluntats): i aquesta és la tasca apropiada de la democràcia, segons Ricoeur, tasca inacabable, en la mesura que el poder, direm nosaltres,  no és “patrimonial”, sinó “institucional”.
            Tal vegada, el paràgraf inicial resulti ara prou indicador de l’enfocament ricoeurià: el poder com a “capacitat” de la condició humana disposada a arribar a acords “amb l’altre”-és la figura ètica de la “sol·licitud”-, requereix una “sittlickeit” vitalitzadora, no mortuòria, no violentadora ni que generi por, ni corrupció a les institucions... Probablement tenim aquí allò que, utilitzant paraules de Vaclav Havel, en diríem el civisme entès com “el coratge, l’amor a la veritat, la consciència en procés de despertar...”, i això val tant per al totalitarisme (llavors els ciutadans “cívics” es tornen “dissidents” i “li sobren” al règim imperant), com a règims democràtics. La “criminalitat” de les institucions és possible, aleshores, en deixar per “veritat” inamovible que el “poder-domini”, el de l’activitat calculadora, i a vegades, manipuladora, “oblida”  la seva font, que és el “poder en comú”. De manera que resta “substituït” el fi de la gestió de la cosa pública (“viure en la veritat” i no en la mentida de “l’actitud totalitària” o “sota cobert”, que diria Jan Patocka), pel “medi” més “psicològic” del “poder que sap dominar”. Resulta adient adonar-se que les implicacions polítiques pràctiques d’aquesta “substitució” en la vida política de les societats tenen llarg abast.   



LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:

LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA: 


                  Centenari del naixement de Paul Ricoeur (1913-2013)

         Un record i homenatge al seu pensament i a la seva persona

            Recentment s’ha complert el centenari del naixement de Paul Ricoeur, una de les figures emblemàtiques del pensament europeu amb vocació universal. Ha estat per a moltes generacions punt de referència i orientació intel·lectual i vital d’un valor impagable. Aquells que li devem bona part del nostre bagatge filosòfic tenim l’obligació i alhora el goig de recordar i valorar la seva obra, com una de les grans contribucions dels últims setanta anys al pensament i actitud personalista en el context de la filosofia d’abast mundial. En farem, aleshores, una recensió aproximativa.
            Paul Ricoeur nasqué a Valence, ciutat del sud-est de França propera a Grenoble, on havia nascut el qui fou gran amic seu Emmanuel Mounier, vuit anys més gran que ell, i amb qui es coneixerien ja grans, tot just acabada la guerra. Les influencies filosòfiques contemporànies que pesen sobre la se va complexa obra són diverses, començant per l’existencialisme de Gabriel Marcel i de Karl Jaspers –a qui li dedica un extens llibre fet en col·laboració amb Michel Dufrenne-, la fenomenologia de Husserl, l’espiritualisme de Jean Nabert,a més de la influència, no tant teòrica, com pràctica i vital de Mounier, de qui dirà que l’atreia més la seva persona que la seva obra filosòfica. A banda d’aquests autors, en la “primer línia” de influència en el seu pensament, Ricoeur coneix a fons la tradició filosòfica, des de Plató i Aristòtil, fins a la modernitat; sentint-se especialment sensible a pensadors com Kant, Hegel: no en va, en una gruixuda autobiografia intel·lectual[1], s’autodefinirà com “un postkantià i posthegelià, passat per Husserl i Nabert”. Tot i així, l’ampla sensibilitat de Ricoeur el fa molt receptiu a formes de pensar allunyades de la seva, com ara la psicoanàlisi – l’any 1965 dedica a Freud un llibre de cinc-centes pàgines “De la interprétation. Essai sur Freud” -, el pensament crític marxista, el pensament filosòfic polític humanista –Eric Weil, Pierre Rossanvalon, Gauchet...-, sense oblidar l’etapa nord-americana en la que coneix pensadors analítics –Richard Taylor, Elisabeth Anscome i altres- que acull en la seva enorme capacitat sintetitzadora i sobre els quals escriu diversos treballs en la dècada dels setanta del segle XX –és emblemàtic d’aquest període el “Discurs de l’Acció”. 
           
            Fent un ràpid seguiment de la seva ruta filosòfica, cal partir de la primerenca influència que Gabriel Marcel exerceix sobre ell: en el sentit ontològic de l’existència corporalitzada, des de la qual contemplarà les possibilitats fonamentals de l’home i que ell desxifrarà a través de la fenomenologia husserliana, que estudiarà amb fruïció a Alemanya en els convulsionants anys trenta. És així que s’anirà sedimentant el que serà la seva Eidètica de la Voluntat o fenomenologia pràctica, que és una aportació original de Ricoeur.
            La consciència de la subjectivitat humana, en la seva vessant pràctica, constituirà la primera nomenclatura de l’esmentada “existència corporal”. El descobriment d’aquesta consciència com a constatació de tal existència corporal, encarnada, constitueix el punt de partença de la filosofia de Paul Ricoeur. I tal consciència exhibeix la necessitat d’afrontar un diàleg, no exempt de conflictes –serà el que ell denominarà “conflicte hermenèutic”- amb interpretacions objectivadores –“reduccionistes”-  i/ o simbòliques de diferents registres: psicològic, lingüístic, sociocultural, històrico-polític. Tal necessitat o exigència que el pensador s’autoimposa constituirà l’eix central de la diversa –i, a vegades, aparentment dispersa- aportació ricoeuriana.
            Aquesta feixuga línia de pensament –ell en dirà de la “via llarga”- posa en relleu diferents nivells que la consciència humana utilitza en la seva tasca reflexiva: nivells que parlen de la complexitat i foscor que la consciència descobreix dins de si. Aquesta no és identitat amb si mateix: la seva constitució essencial –eidètica- ens parla del bagatge involuntari corporal –el caràcter, l’inconscient i la vida- que configura la consciència de subjectivitat humana.  Heus aquí, paradoxalment, l’enigma antropològic: la consciència revela en la seva pròpia estructura l’obertura a “allò amagat”, la seva constitutiva condicionalitat, o, si es vol dir, l’absència de plena identitat o coincidència amb si mateixa, com, per exemple, Descartes proposava. Heus aquí perquè Ricoeur parlarà -muntat el seu pensament sobre aquesta estructura de la consciència volitiva fonamental eidèticament descrita i oberta a motius, poders i necessitats- d’allò que ell en dirà “llenguatge de la confessió” dins de l’experiència “empírica” de la voluntat humana, que és una clau de llenguatge indirecte i simbòlic que interpreta precisament aquella condicionalitat humana en els termes de símbols mítics, com el de “caiguda” de l’home, de la ceguesa, del desterrament que troba en les tradicions culturals semítica i grega; però també usa els termes dels símbols “primaris”de la culpabilitat, la taca i el pecat. A on ens condueix aquest llenguatge indirecte? A mostrar aquesta indigència que la consciència pràctica “empírica” observa dins de si: a mostrar la culpabilitat humana, que és reflex antropològic de la fragilitat –o “fallibilitat”- que sembla ser part constituent de la condició humana. La culpabilitat, en efecte, no és sinó aquesta consciència del mal que es gesta dins de la fallibilitat humana, per la qual tal culpabilitat apareix en forma de desproporció entre el que l’home vol i no fa, o entre el que no vol i fa. S’inicia així la ruta del seu posterior i laboriós discurs filosòfico-hermenèutic.  
            Sens dubte, en aquestes anàlisis sobre la voluntat  humana, tant eidètica com empírica, Ricoeur aporta seu punt de vista a la sensibilitat i preocupació protestant –ell era hugonot-, que apunta sempre a aprofundir en el paper de la subjectivitat humana a fi de conèixer-se a si mateixa, en tant que ésser no acabat, sinó obert i “narratiu”. És per això, que Ricoeur no dubtarà en dedicar l’esforç filosòfic a la comprensió, mitjançant el “dia-logos”  no exempt de conflictes, de les interpretacions sobre la condició humana; i en aquest sentit l’exercici de la seva hermenèutica no és una tasca plàcida, però sí necessària i efectiva per acostar-se a la realitat radical de l’home. En efecte, la ruta que ha de seguir, segons Ricoeur, és, dins dels pressupòsits de l’estructura eidètica i de l’estructura empírico-simbòlica de la voluntat, la de integrar en una antropologia integral les investigacions de diversos registres simbòlico-culturals –la psicoanàlisi, la fenomenologia de la religió, la teleologia hegeliana del subjecte, l’estructuralisme, el marxisme, la filosofia del llenguatge i la semiologia...-, amb repercussions en terrenys tant heterogenis com el tema de Déu, , la llibertat del subjecte, el sentit de l’existència, el mal, la criminologia, el dret penal, el sentit del perdó, els registres del poder polític i el sentit de la democràcia, la crítica al domini de l’economicisme sobre la vida social... La reflexió filosòfica, doncs, ha d’integrar les aportacions que aporti l’hermenèutica .
            D’aquesta manera, la síntesi antropològica que ens proporciona Ricoeur obeeix a una llibertat implícita en la voluntat essencial –eidètica- d’una banda, i a una maldat entesa com a limitació de l’home paradoxalment vinculada a la llibertat; la qual cosa ens deixa la imatge de l’home com a “lloc” de la possibilitat del mal, en termes kantians, ;però no com a origen d’aquest.  El camí vers una superació de la condició humana limitada resta així obert: aquest és el camí de la Poètica de la Voluntat, que haurà de fer compatible la llibertat de l’home amb la presència de la Veritat Absoluta o Transcendència, procés al qual el filòsof s’ha acostat dificultosament mitjançant el seu discurs hermenèutico-reflexiu, amb categories com les de la interpretació integral del subjecte humà, del sentit creador del llenguatge, de la història com a oferta per a l’acció compromesa de l’home, del testimoniatge, del sentit de la pertinença a l’Ésser, de l’esperança en la Veritat,  de la fidelitat o del perdó.

                                                                                              Albert LLorca

            (Article publicat a la Revista Calidoscopi, nº 32, del Institut Emmanuel Mounier          de Catalunya)


[1] Ricoeur, P. La Critique et la conviction, Paris, 1995, Calman-Levy.

dissabte, 1 de març del 2014

GUBERNABILIDAD Y BIOPOLÍTICA









Escrito por Luis Roca Jusmet




El tema de la gubernabilidad ocupa el curso que dió Foucault en1977-8 . En todo caso podría incluirse dentro de la genealogía del poder, pero con reservas. En el curso 1976-7 Foucault analiza el macropoder frente a los análisis anteriores del micropoder. Lo hace con el seminario En defensa de la sociedad. Pero este seminario es el inicio de un cambio en su concepción del poder que se concretará en el seminario citado anteriormente ( Seguridad, población y territorio) y en el posterior : el nacimiento de la biopolítica.

La gobernabilidad es un problema que aparece en las discusiones políticas que se dan entre mediados del siglo XVI y finales del XVIII. Se presenta en cuatro frentes : el gobierno de uno mismo; el gobierno de las almas y las conductas; el gobierno de los niños y el gobierno del Estado. El gobierno del Estado se entiende como administración económica, como administración de bienes, siguiendo el modelo familiar. Se trata de gestionar las poblaciones.

La soberanía se reorienta de otra manera, como gestión de la población a través de la disciplina. Está centrada esta gestión en los dispositivos de seguridad.

La gubernabilidad es, entonces, un conjunto de instituciones, procedimientos y tácticas ( análisis, cálculos) cuya finalidad es gestionar de manera adecuada la población.

El Estado Moderno se constituye a partir de tres ejes. Por una parte, desde una base jurídica a partir de la sociedad feudal. Por otra, administrativa, como un sistema de reglamentos y disciplinas que abarcan unas fronteras. El tercero sería justamente el que hemos nombrado, el gobierno d ela población. Este gobierno tiene como base el poder pastoral cristiano, el poder diplomático-militar y la policía.

dilluns, 17 de febrer del 2014

MATERIALS PEL DEBAT

Començarem a introduir diferents textos que tenen a veure amb el tema del curs actual : Poder (s) i subjectivacions. La idea és que cada text generi un debat. Això vol dir que només serà benvingut qualsevol comentari sinó que cal que us animeu a fer-ho per donar vitalitat i sentit a aquest blog.

LAS REDES DEL PODER


 

Escrito por Luis Roca Jusmet

El año 1976 Michel Foucaut da una conferencia en la facultad de Filosofía de Bahía, en Brasil, que titulo Les maillons du pouvoir, que quiere decir literalmente las mallas del poder. Es un texto interesante porque el filósofo francés está totalmente inmerso en la problemática del poder y a punto de desplazar sus problemáticas de estudio del micropoder al macropoder. La conferencia, que fue publicada el año 1981, formula, por una parte, la concepción global del poder que Foucault siempre mantuvo, y por otra recapitula sobre sus estudios de micropoder ( hospitales, ejército, escuela, prisiones). Es también el momento en que ampliará su análisis de la sociedad disciplinaria a otros mecanismos más indirectos de la sociedad moderna.
Hay en el texto una primera reflexión sobre la insuficiencia de la concepción del poder en la tradición occidental. La empieza con el psicoanálisis y la dicotomía establecida por Freud entre instinto/cultura. La cultura tiene así un aspecto represivo que limitará y descabezará el impulso instintivo. Foucault reconoce que algunos psicoanalistas posteriores ( Klein,Winnicott, Lacan) han enriquecido y matizado mejor la cuestión, al entender la represión como un mecanismo de la pulsión y que de la carencia que produce aparecerá la falta que dará origen al deseo. El deseo será entonces un producto de la represión. La misma pulsión será el resultado de la interacción entre el cuerpo y la ley. Pero así y todo lo que se modifica es la concepción del deseo, no la del poder. El poder sigue vinculado a la fuerza negativa de la ley. El poder es jurídico, es obligación o prohibición, que ejerce alguien, que pertenece a alguien. Los estudios etológicos también contribuyen a esta idea, sobre todo a partir del axioma de Levi-Strauss de que la cultura aparece a partir de la prohibición del incesto. Foucault señala que, de todas formas, nuevos antropólogos como Pierre Clastres abren otros horizontes.

EL PRINCEP: 500 anys

MAQUIAVEL: NOVA POLÍTICA?

Maquiavel
Pot nàixer una nova política amb paraules velles? Pot haver profundes revolucions conceptuals i canvis en els principis més bàsics, usant gairebé les mateixes paraules que l’entorn menys innovador? Es pot inaugurar una nova política en un tractat anomenat a “El príncep”? 
 
Vam argumentar que sí a la taula rodona del Liceu Maragall l’Ateneu Barcelonès de la commemoració dels 500 anys de l’escriptura de “El príncep(a l’Ateneu Barcelonès el 25-1-2014). I en aquest post intentarem desenvolupar-ho.

És sabut que en dues obres gairebé coetànies, Maquiavel sembla defensar dues formes polítiques oposades. El Príncep defensa aparentment una monarquia autoritària inclús en la línia de l’absolutisme. En canvi, en els Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi defensa el republicanisme com la millor –i quasi democràtica- manera de canalitzar els inevitables conflictes de la vida social, econòmica i política.

Aparentment El Príncep és un tractat que aconsella els poderosos per assolir el poder i conservar-ho. Hom podria pensar que és una espècie de guia sobre el comportament exitós o més adeqüat, en la línia del llibre El cortesà escrit gairebé coetàniament per Baltasar Castiglione.

Vist així El Príncep no sembla massa revolucionari, com tampoc El cortesà. Però cal apuntar que ja la proliferació d’aquest tipus de llibres indica significatius canvis socials. Mostren que els poderosos –tradicionals senyors indiscutits- comencen a veure’s obligats a acceptar consells si volen continuar sent poderosos. En termes d’un altre italià, Giuseppe Tomasi di Lampedusa: si volen que tot continuï igual, han de canviar-ho tot profundament.

divendres, 14 de febrer del 2014

PODER(s) I SUBJECTIVACIONS. TRENTA ANYS SENSE FOUCAULT




14-12-2013 (11h) 
“Poder(s) i subjectivacions. 
30 anys sense Foucault”. 
Marta Doltra (cat. IES) 
Lluís Roca-Jusmet (cat. IES)


PODER(s) I SUBJECTIVACIONS. TRENTA ANYS SENSE FOUCAULT
(Ateneu Barcelonès, 14 de desembre de 2013)

En complir-se trenta anys de la mort de Michel Foucault (1926-1984), el Liceu Maragall amb la col•laboració de l’Ateneu Barcelonès ha organitzat una doble conferència impartida per Marta Doltra i Lluís Roca-Jusmet, ambdós catedràtics de filosofia d’IES. És innegable actualment que a partir de Foucault, la reflexió sobre el poder s’ha transformat radicalment; hom ja no considera únicament el poder aïllat de l’Estat, i s'ha vist la necessitat de dibuixar el mapa de la complexa xarxa de poders units els uns amb altres, en què el poder de l’Estat és més del conjunt. És característic de Foucault, també, cercar el poder a través d’aquelles paraules i discursos que defineixen i marquen límits; textualisme que ha estat àmpliament compartit.

La primera a prendre la paraula, M. Doltra, va esbossar una panoràmica de l’evolució de l’obra foucaultiana. Aquí el poder no és un element dolent, sinó necessari, que ha de ser exercit de manera racional. Un dels productes d’aquesta racionalització és l’humà entès com a subjecte. Com és sabut, Foucault presenta quatre tipus consecutius de poder: el poder sobirà que disposa de la vida i mort dels súbdits, el poder pastoral que controla les ànimes dels creients, el poder panòptic que intervé sobre el cos de les persones i les sotmet a disciplina; i, finalment, el biopoder que domina tant el cos com la voluntat de les persones, en nom de la normalització.

M. Doltra va acabar la seva intervenció reflexionant sobre el tens diàleg que tingué lloc entre Foucault i Chomsky el 1971 al voltant de la “naturalesa humana” i de la justícia (N. Chomsky – M. Foucault, Naturaleza humana: Justicia versus poder. Buenos Aires, Katz Editores, 2006). Fou un diàleg fallit perquè no es va aconseguir un punt de trobada entre tots dos pensadors. Chomsky argumenta que es pot parlar d’una naturalesa humana comuna i, posteriorment, defensa la desobediència civil entesa com a creativitat davant del poder de les institucions que no obeeixen les seves pròpies lleis ni són coherents amb els seus principis. Foucault, per la seva banda nega qualsevol tipus d’humanitat més enllà de l’adaptació constant a les situacions i, donat que cadascú actua pel seu propi interès i cerca el seu benestar, no hi ha cap mena d’ideal de justícia. 


Lluís Roca-Jusmet, per la seva banda, se centrà en les últimes obres de Foucault a patir de 1976 quan, després de l’exitós viatge als Estats Units, treballava en la Història de la sexualitat i la recuperació d’autors hel•lenístics, feina reflectida en els seus cursos al Collège de France. Tres eixos vertebren la producció del Foucault madur: el saber i la veritat, les relacions de poder, i la constitució del subjecte (com a malalt, delinqüent, boig, a partir de la seva sexualitat…). El punt en comú que troba en Foucault és el qüestionament dels valors universals (justícia, drets humans…); tota lluita té lloc en nom d’algú (com el proletariat) però mai en nom de la totalitat. Aquest és un dels motius de l’allunyament del marxisme que Foucault va protagonitzar, i de l’apropament a certs grups marginals (els presos, els disidents…)

Roca centra la seva atenció en dos conceptes que Foucault recupera dels grecs, “la cura de si” i la parrhesía (llibertat de paraula). A través de la cura de si, el subjecte es construeix a si mateix com si d’una obra d’art es tractés a fi de trobar un estil de viure propi que es pot entendre com una estètica de l’existència. L’apel•lació a la parrhesía, a la llibertat política serveix per entendre el que Foucault no defineix teòricament però sí a través de la pràctica: el dret a parlar, a dir coses interessants i a interpel•lar el poder; el poder, en fi que les minories puguin expressar-se davant del poder normalitzador.

Per aquest motiu, no ha de sorprendre, en aquells mateixos moments, la insistència de Foucault en repensar els ideals de la il•lustració, tot seguint el consell kantià d’atrevir-se a pensar sense tutors, sense llibres, metges o directors de consciència que volen pensar per nosaltres.

Text 
Ricard Gómez i Ventura




dijous, 13 de febrer del 2014

PUBLICACIONS LICEU MARAGALL DE FILOSOFIA


HI HA UNA NOVA POLÍTICA (2014)

Sumari. Gonçal Mayos i Joan Morro (eds), Marta Doltra, Xavier Filella, David Galcerà, Ricard Gómez i Ventura, Albert Llorca, Lluís Roca Jusmet i Joan Subirats, Barcelona: La Busca, 2014

PVP 12 €



LA FILOSOFIA COM A FORMA DE VIDA (2014)

Sumari. Albert Llorca (ed), Antoni Bosch Veciana, jordi Bayod, Marta Doltra, Rosa Rius, Gonçal Mayos, Ginés Navarro i Lluís Roca, Barcelona: La Busca, 2014

PVP 12 €



ART I FILOSOFIA (2011)

Pròleg: Mose Cometta; Domingo Cabezas, Sobre la norma del gust; Robert Caner-Liese: Crisi de sentit i forma dramàtica. Sobre l'encontre de th L. Adorno i Samuel Beckett; Joan Cavaller; L'alteració de l'estructura clàssica del discurs en el cinema contemporani; Marta Doltra: Postmodernitat i narració cinematogràfica: Scorcesse, els germans Coen i Quentin Tarantino: David Galcerà: Últims tractaments al cinema de "zona grisa" i "banalitat del mal"; Ricard Gómez:F. Jameson el repte de pensar el prsent a partir del cinema. Bases d'una hermenèitoca social; Laura Llevadot: L'ètica hiperbòlica de Lars Von Tier; Albert Llorca: Una reflexió hermenèutica en l'estètica teatral: Samuel Becket i Vaclav Havel; Sergi Mas: Sobre filosofia, literatura i música. Algunes reflexions sobre com Thomas Mann, Lev Tolstoi i els seus persoatges llegeixenla filosofia i la música; Gonçal Mayos: Rashomon o la veritat multiple. Cinema i experiències vitals incommenurables; Lluís Roca: Una mirada filosòfica a la narrativa cinematogràfica de David Lynch; Anna Sarsaneda: L'endamà impossible. La filosofia posthumanista i el cinema.


PVP 12 €


           
GLOBALITZACIÓ I INTERCULTURALITAT (2011)

Presentació: Gonçal Mayos i Ignasi Serra; Gonçal Mayos: Genealogia de la globalització; Alfonso Bárcena:Gestionar la globalització vers la governança; Ramón Alcoberro: Per una cultura del decreixement; Sergi Mas: Contre el mite de l'estat impotent vers la globalització; Juan Lara: Somnis imperials, malsons globals. Del final de la guerra freda al tea party; Marta Doltra: Multitud i conflicte: Tony Negri; Norbert Bilbeny: El cosmopolitisme inclusiu: resposta a un món en moviment; Lluís Roca: Una crítica al multiculturalisme; Albert Llorca: La globalització del segle XXI. Por o esperança?; Anna Sarsanedas: Globalització informàtica: Per una nova ètica de la informació; Josep Casol: U. Beck: el risc en una societat inhòspita.

PVP 12 €


           
FILÒSOFS A CEL OBERT (2009)

Pròleg; Ramon Alcoberro: Edward O. Wilson: com la sociobiologia ha transformat la filosofia moral; Pilar Fibla: Comentari al llibre de Frans de Waal: Primates y filósofos; Mireia Sierra: Introducció a Richard Sennett; Albert Llorca: La modernitat líquida i el problema de l'educació; pensant a partir de Zigmunt Bauman; Adrià Chavarria: Simone Weil: reflexions sobre el totalitarisme; Ricard Gómez: Frederic Jameson: hermenèutica utòpica i postmodernitat; Marta Doltra: El pensament esmicolat: Jon Elster; Josep-Maria Domingo: La filosofia de la ment i la cultura en l'obra de Jerome Bruner; Xavier Sebastià: Introducció a Eric Hobsbawm; Gonçal Mayos: Mort Hungtington ¿què restarà del "clash of civilations"?; Adriana Ferran: In memoriam: Lluís Alegret Biosca



 PVP 10 €



           
FILOSOFOS CLÁSICOS, HOY (2009)

Presentación: Domingo Cabezas; David Murillo: La ciudad y sus excluidos en la Política de Aristóteles; Josep Casol: Pensar el miedo. Proponer el estado como ciencia; Ramon Alcoberro: Rousseau: las luces, Toureau i la ética ambiental; Salvi Turró: el sentido de la ética kantiana; Marta Doltra: La existencia angustiada en Kierkegaard; Miquel Costa: Lectura de J.S. Mill; Lluís Alegret: La crítica de Schopenhauer a Hegel; Gonçal Mayos: Nietzsche: el primer postmoderno; Manuel Satué: La personalidad de Wittgenstein reflejada en los diarios y otras obras; Albert Llorca; De la intersubjectivdad huserliana a la relación interpersonal en Paul Ricoeur.


 PVP 10 €




           
MARGES DE LA FILOSOFIA (2008)

Sumari. In memoriam: Lluís Alegret Biosca i Manuel Satué i Sillué; Pròleg Miquel Seguró; Ginés Navarro: Felicitat i cultura: de Freud a Marcuse; Lluís Roca: Slavoj Zizek: La filosofia com a espai radical; Marta Doltra: La antrolopogía social de Pierre Bourdieu (1930-2002) ; Manuel Satué: El darrer Sartre: de la "Critique" i més enllà; Albert Llorca: Gabriel Marcel: crítica i compromís davant del món contemporani; Miquel Seguró: Protestantisme i filosofia: Paul Tillich (1886-1965) i Wolfhart Pennenberg (1928-); Damingo Cabezas: Gallen Strawson i el problema de la ment i el cervell; Gonçal Mayos: Guerra de civilitzacios Huntington i els neocons


PVP 10 €



           
FRONTERES DE LA DESRAÓ (2006)

Sumari: Introducció . Gonçal Mayos: Com l'home va esdevenir irracional.Conté ciència-ficció . Lluís Alegret: La irracionalitat i els seus límits. Concha Fernández Martorell: El poder de l'irracional. Miquel Seguró: Irracionalitat i postmodemitat. Alejandro Volkoff: El comportament irracional. Manuel Satué: Arthur Schopenhauer: la filosofía de l'absurd i l'absurd de la filosofia. Marta Doltra: L'irracional com a límit de la racionalitat en el segle XX: Nicolai Hartmann. Domingo Cabezas: La sorpresa newtoniana. Raó i racionalitat de l'alquímia d'Isaac Newton. Albert Llorca: L'irracional en l'ámbit de l'hermenèutica. Una reflexió personalista arran de la finitud humana. Jesús Ricart: La perversió de l'alternativa a la crisi de la raó pràctica. Francesc Nicolau: Ernst Jünger i l'irracional.

           
 PVP 10 €



AL VOLTANT DE KANT (2005)

Sumari: Introducció. Ll.Alegret, R.Alcoberro, José-Manuel Bermudo, Norbert Bilbeny, Raúl Gabás, Pere Lluís Font, Gonçal Mayos, Arnau Puig, Salvi Turró


 PVP 10 €




PENSAR L'ALTERITAT(2005)

Sumari: Introdúcció . Saivi Turró. L' alteritat en la filosofia .Goncal Mayos. L'alteritat de la raó: ¿què fer amb l'irracional? .Lluís Alegret. La naturalesa de l'alteritat .David Murillo. La ciutat i els seus exclosos en La Política Aristòtil.Domingo Cabezas. L'alteritat en la filosofia de Hume: El problema de la relació entre la ment i el mónRamón Alcoberro. El salvatge i el pensament de les Llums. Marta Doltra. L'alteritat: entre l'individualisme i el socialisme. Roberto Augusto Mínguez. La intersubjectivitat en Schelling i en Hegel.Miquel Seguró. Aproximació al "Jo i Tu" de Martín Buber. Albert Llorca. De la intersubjectivitat husserliana a la relació interpersonal en Paúl Ricoeur .Josep Lluís Sarrato. La dimensió tràgica de l'alteritat Misse Hinojosa.. L'ètica global; un impossible categòricJesús Ricart. L'altre en la construcció del |o. Manuel Satué. L'altre en Sartre i Levinas. Concha Fernández Martorell. Altres veus en l'obra de Walter Benjamín. Adriana Ferran. Narcissus


PVP 10 €


           
FILOSOFIA I POLÍTICA, ARA (2004)

Sumari: Introducció. Ramon Alcoberro: Corrents actuals en filosofia política: una panoràmica. Manuel Cruz: Sobre la dificultat de viure junts. Eugenio Tras: Quatre intervencions al voltant d'una guerra. J.M. Bermudo:El sentit ocult de la crítica a a Il·lustració. Gonçal Mayos: La raó d'estat: raó o desraó?. Àngel Puyol: El repte de la igualtat en la filosofia polític actual. Joan Vergés: L'anarquisme filosòfic: defectes i atractius. David Murillo: pensament únic, ortodòxia econòmica i altruisme. Anna Quintanas: Una anàlisi dels moviments altermundialistes a partir de M. Foucualt. Marina Garcés: Conflicte i democràcia en el nou capitalisme. Lluís Alegret: manifestacions de la irracionalitat.

          
 PVP 10 €




EL MAL (2004)

Sumari. Introducció. .Francesc Torralba. ¿Unde malum? .Albert Llorca. EL mal i la debilitat de la cultura .Antonio Blanco. El mal en la tradició judeocristiana . Lluís Alegret. La interpretació del mal en l'era de la tecnoc1encia.Ramón Alcoberro. "El desastre de Lisboa": una meditació il·lustrada sobre el mal.Marta Doltra. Del dolor físic al mal moral .Gonçal Mayos. De la raó del mal al mal de la raó . Jesús Ricart. El poder com a institució del mal.David Murillo. Pensar moral i empresa. Mise Hinojosa. El lloc de Peter Singer en l'ètica contemporània. .Adriana Ferran. La gran capçada del mussol de la filosofia (poema)


 PVP 10 €

           



EROS I TÀNATOS (2003)

Sumari. Alain Verjat. L'amor i la mort. .Antonio Blanco. Eros i Tànatos .Ramón Marqués. Eros i Tànatos. Una anàlisi. Lluís Alegret. Un conflicte entre Eros i Tànatos a la societat de la tècnica. Un platejament ontològic. Ramon Alcoberro. Diderot a Citera: Eros i Tànatos. .Gonçal Mayos. El subjecte modern entre desig i mort. Josep Lluís Camino. L'Eros com a desig i el Tànatos com a negació de la voluntat de viure en Schopenhauer. Marta Doltra. Gènere i diferència. Albert Llorca. Eros i malaltia. Victoria Martínez. Eros i Tànatos: l'erotica considerada des del cos humà anormatiu. Jesús Ricart. Plaer i displaer a l'era de la ciberconsciència. Esteve Rovira. Ertos i Tànatos com a expansivitat i depleció. Adriana Ferran. La violència


 PVP 10 €
           



L'INDIVIDU DAVANT DEL TERCER MIL·LENNI (2001)

Sumari.Adriana Ferran. Des de l'univers a la pemsa pel camí de la imaginació (poesia) .Manuel Cruz. L'individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinencia. Ramon Alcoberro. L'amor propi: de l'individu il.lustrat al postmodern. Lluís Alegret. Individu i reforma educativa davant el tercer mil-lenni. Antonio Blanco. L'individu en la societat anarquista. Josep Lluís Camino. L'educació de l'individu al tercer mil.leni. Bernat Castany. L'individualisme i l'individu en el temps de la globalització. Marta Doltra. Com ens veiem davant el tercer mil.lenni? Albert Llorca. Existència individual i psicología educadora. Ramon Marquès. La intel.ligència intuïtiva. Gonçal Mayos. Individu i educació a l'època d'internet i la postmodernitat. Esteve Rovira i Mestres. Postmodernitat i creativitat individual. Manuel Satué i Sillué. L'individu en la psicoanálisi del segle XX.



PVP 10 €
Contactar: liceumaragall@gmail.com           




GLOBALITZACIÓ I PENSAMENT ÚNIC (2000)

Sumari.Manuel Cruz. A partir del pensament únic: globalització i cosmopolitisrne. Gonial Mayos. Genealogia i crítica del pensament úníc. Marta Doltra. La dissidència davant del pensament únic. Antonio Blanco. Els valors en la societat definida pel pensament únic. Lluís Alegret. Informàtica i ensenyament en el context del pensament únic. Josep Lluís Sarrato. El dualisme del pensament únic. Ramon Marquès La intuïció enfront del pensament únic. Bernat Castany. Mite i realitat de la globalització-pensamnent únic contra l'actual i  futura forma de totalitarisrne tou.



PVP 10 €
Contactar: liceumaragall@gmail.com           



LA UTOPIA 1999)

Sumari.Arnau Puig. Próleg. .Albert Llorca Arimany. Interdependència entre ideologia i utopia. Gonçal Mayos. Possibilitat del pensar utòpic. Antonio Blanco Ruiz. La utopia bíblica. Lluís Alegret. La dimensió utòpica de l'obra d'art. Bernat Castany. Del socialisme científic al socialisme utòpic. Marta Doltra. Entre la utopia i el pragmatisme



PVP 10 €
Contactar: liceumaragall@gmail.com           



POSTMODERNITAT (1998)

Sumari.Bernat Castany. Contrapunt Modernitat-Postmodernitat. Gonçal Mayos. Postil·lustració o  autocrítica de la modernitat. Lluís Alegret. El nihilisme i la postmodernitat: la situació actual. Raul Gabàs. Ètica postmetafísica. Ramon Marqués. L'essència permanent dels valors fins i tot a la postmodernitat. Xavíer Antich. L'estètica de la postmodernitat: Jean-Frangois Lyotard. Emília Olivé. De com Simone Weil entra en la postmodemitat. Manuel Satué. Jacques Derrida i la deconstrucció.


  PVP 10 €
Contactar: liceumaragall@gmail.com     
    



LECTURA D'ARISTOTIL (1996)

Sumari. Eudald Forment: lntroducció a la lectura de la Metafísica d'Aristótíl. Xavier Antich: La constitució d'una ontología no traumàtica. Lluís AJegret i Biosca: El problema de la causalitat al libre 11 de la Metafísica. Carlos Gómez: La filosofía primera i la seva problemàtica a la Metafísica d'Aristòtil.Manuel Satué 1 Sillué: A la recerca d'una ciencia inabastable. (comentari al llibre Gamma). Pedro Sols Lúcia: L'enigma de Kappa. Bernat Castany i Magraner: Lectura ética de la Metafísica d'Aristòtil. Xavier Hernàndez i Sànchez: Lectura del libre X de la Metàfsica d'Aristòtil. Emílla Olivé Vidal: A la recerca de I'ens per la doctrina de l'analógia. (Lectura de llibre X de la Metafísica d'Aristòtil) . Xavier Antich: Metafísica, llíbre Lambda: La clau, de volta de l'ontoteleologia aristotélica.Lluís Alegret i Biosca: Metafísica. Anàlisi del llibre XIV (N)


 PVP 10 €



           
LECTURA DE FILÒSOFS CATALANS DEL SEGLE XX (1995)

Sumari. Bernat Castany i Magraner. Trets i afinitats dels filòsofs catalans. .Josep Manuel Udina i Cobo. L'arrel tròfica del coneixement en Ramon Turró, i la recurréncia del tema en Unamuno i Bloch. Lluís Alegret i Biosca. El pensament espiritualista de Serra Hunter. Manuel Satué i Sillué. La filosofia pràctica:Tomàs Carreras i Artau. Bernat Castany i Magraner. Fonamentació ontopsicológica de l'ética de Nicol. Antoni Prevosti i Monclús. Jaume Bofill i l'evidència de l'ordre. Josep-Maria Terricabras. Estil i pensament en l'obra de Ferrater Mora.


 PVP 10 €

  



LECTURA DE SCHOPENHAUER (1992)

Sumari.  Xavier Hernàndez: Lectura de Schopenhauer. Llibre primer. Lluís Alegret: El concepte de voluntat en Schopenhauer. Bernat Castany: La raó 1 la desraó de/ pessimisme 'versus l'impiu i inútil optimísme.Emilla Olivé: Schopenhauer i I'ídealísme kantíà. Bernat Castany: Theoria ancilla praxeos o filosofia pràxíca versus filosofia especulativa. Lluís Alegret: La crítica de Schopenhauer a Hegel. Manuel Satué: Paral.lelismes í diferéncies entre Schopenhauer i Freud.

PVP 10 €




LECTURA DE HEIDEGGER (1991)


Sumari. Manuel Satué. Iniciació a «Sein Und Zeit» de Martin Heidegger. Salvi Turró. Lectura de «Sein Und Zeit» (Introducció, capitol II) . Albert Llorca. La mundanitat de l'«Ésser-Hi» a Ésser iTemps. Xavier Antich. La crítica de la mundanitat cartesiana i la noció d'espai a Heidegger.  Josep Pandolfi. Els Modes d'ésser del «Ser-Hi». Sergio Millàn. Sein und Zeit: Una Metafísica de la violència. Bernat Castany. El «poder ésser total» propi de l'«ésser-hi» i la temporalitat com a sentit ontològic de la cura. Lluís Pibernat. Temporalitat 1 quotidianitat. Salvi Turró Lectura de «Sein und Zeit» (Secció 11, capitol V) . Bernat Castany. El concepte vulgar de temps. Xavier Antich Heidegger, 1957: de la identitat a l'ereignis. Emília Olivé. El camí de la diferéncia cap a l'ésser. Lluís Alegret. La interpretació heideggeriana del concepte d'experiéncia hegeliana.

PVP 10 €