XOC DE PODERS CULTURALS I RELIGIOSOS. HOMENATGE A HUNTINGTON

30-11-2013 (11h) 

"Xoc de poders culturals i religiosos. Homenatge a Huntington”

 

José Luiz Borges Horta (UFMG, Brasil)

 Joan Morro (UB)

Antoni Saragossa (GIRCHE).

Presentació GONÇAL MAYOS

“XOC DE PODERS CULTURALS I RELIGIOSOS. HOMENATGE A HUNTINGTON”

(Ateneu Barcelonès, 30 de novembre de 2013)

El cicle “Poder(s) en la societat contemporània” organitzat pel Liceu Joan Maragall amb col·laboració de l’Ateneu Barcelonès ha commemorat el vintè aniversari de la publicació de l’influent article de Samuel Huntington «Clash of Civilizations?» (Foreing Affaris, 1993; traducció castellana: ¿Choque de civilizaciones?, Madrid, Tecnos, 2002) que tres anys més tard, amb una considerable ampliació i la pèrdua del signe d’interrogació, donaria lloc al llibre The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order (1996, traducció catalana: El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, Barcelona, Proa, 2006). Hi han participat el doctor José Luiz Borges Horta, professor la Universitat Federal de Minas Gerais (Brasil) i els professors Joan Morro (U.B.) i Antoni Saragossa (investigador de GIRCHE), amb la moderació del president del Liceu Maragall, Gonçal Mayos (U.B.).

En primer lloc, Antoni Saragossa va presentar la trajectòria de Samuel Huntington (1927-2008), un conservador realista i provocador que va presentar una imatge agonal, àdhuc hobbesiana, del món posterior al final de la guerra freda. Huntington, professor a Harvard i assessor de diferents governs nord-americans (en especial amb el president de J. Carter) és un intel·lectual expert (segons la tipologia de N. Bobbio) que va donar cobertura teòrica a l’anticomunisme. Davant del triomfalisme amb què Francis Fukuyama en l’article i posterior llibre de Francis Fukuyama La fi de la història i el darrer home (1989) dibuixava un món amb una única superpotència vencedora, Huntington apostà  per un marc multipolar en què les civilitzacions que transcedeixen el marc de l’Estat esdevenien els nous protagonistes de la història. Això implicava, consegüentment, una interpretació multiculturalista de les relacions internacionals en què les identitats i, molt especialment, la identitat religiosa definia els contorns de cada civilització en pugna. Malgrat compartir alguna característica amb els neoconservadors, com col·locar la religió en el centre del debat, Huntingon no pot ser inclòs en aquest grup perquè no aposta pel unipolarisme ni pel llenguatge teològic que ells van emprar (com l’expressió aleshores tan repetida: l’eix del mal).

A continuació, Joan Morro va fer una presentació crítica de Huntington, un autor que, al seu parer, no agrada plenament a ningú perquè tothom li troba algun retret; però que tanmateix ha condicionat el disurs ideològic posterior a la caiguda del mur. Huntington hauria construït, així, la lingua franca de la política global. Malgrat criticar les seves tesis, el seu vocabulari s’utilitza en amplis sectors. En aquesta línia, s’ha anat repetint l’expressió onades i contraonades democràtiques, que s’ha utilitzat per descriure les primaveres àrabs tutelades pels Estats Units, o la reiteració de la tesi que ja s’han acabat les ideologies. D’aquesta manera, Huntington va servir per dibuixar el full de ruta que ha seguit la política nord-americana des dels anys 90 en què els Estats Units han aparegut com l’única superpotència solitària davant de la poca credibilitat de la Unió Europea o de Rússia (recordem les guerres dels Balcans o les intervencions a les crisis i genocidis d’Àfrica).

El doctor J. L. Borges Horta va aportar una imatge de Huntington com l’intel·lectual nord-americà demòcrata que es mostra reticent davant del triomfalisme posterior a la caiguda de la Unió Soviètica i adverteix que antics conflictes reapareixen en l’ordre mundial multilateral, en el qual els valors en disputa, lligats a les grans tradicions religioses, serveixen per justificar els conflictes. Noves guerres amb caràcter religiós i cultural apareixen en un món que havia confós la modernització amb l’occidentalització; d’aquí que l’enfrontament contra Occident adopti la forma de guerra de religió, el que G. Keppel va denominar encertadament La revanche de Dieu (1991).

            Encara que Huntington empri la religió com a element diferencial a l’hora de definir les civilitzacions, no podem oblidar que, per exemple, el Cristianisme i l’Islam no constitueixen blocs homogenis; a més, Huntington separa l’Amèrica Llatina (de religió predominantment cristiana) del bloc occidental.

La darrera obra important de Huntington, Who Are We: The Challenges to America’s National Identity (2004), planteja el problema de conjugar els diferents plantejament que Huntington va defensar al llarg de la seva carrera. En aquest autor hi ha clarament dos discursos paral·lels o antinòmics (segons com s’interpretin). A Who Are We es desplega un discurs dirigit als ciutadans dels Estats Units preocupats per l’expansió de la cultura hispana; mentre que en El xoc de civilitzacions el discurs dirigit a l’exterior accepta la diversitat cultural. De totes maneres, el primer discurs recull elements del segon quan Huntington admet que el problema no és la raça, sinó la cultura, la llengua pròpia i la religió de la minoria hispana en expansió.

Durant el debat final, els participants a partir de preguntes del moderador i del públic van debatre sobre la personalitat política de Huntington, les possibles incongruències en la seva obra, la definició poc clara del que és una civilització i del perill de fanatisme que pot implicar un comunitarisme d’arrel religiosa i cultural. Una última qüestió va quedar oberta: a partir de les tesis de Huntington, què és Europa?

Text i imatges

Ricard Gómez i Ventura