Translate

dissabte, 15 de març de 2014

LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:

LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:


                                    Paul Ricoeur i el doble registre del poder

            (En record i homenatge al filòsof en el Centenari del seu naixement:                             1913-2013 i en el context del curs actual del Liceu Maragall: “Poder’s”)

            Afirmava Paul Ricoeur l’any 1990 que “quan l’esperit d’un poble és pervertit fins al punt d’alimentar una “sittlichkeit” mortuòria, és finalment en la consciència moral d’un petit nombre d’individus, inaccessibles a la por i a la corrupció, on es refugia l’esperit que ha desertat de les institucions, esdevingudes criminals” (“Soi même comme une autre”). Aquesta és una succinta mostra de dos trets rellevants en la filosofia política de Paul Ricoeur: la concepció del poder i la pràctica de la política –la seva gestió- que se’n deriva.
            El primer fa referència  a la capacitat de “voler viure i obrar junts” o, com ell diu, “ poder en comú”, que ha de saber usar els recursos de l’acció (sobreposant-se als esdeveniments), de la imputació i responsabilitat d’un subjecte humà (sigui governant o governat) i de la capacitat d’entendre’s mitjançant el llenguatge: parlar, saber escoltar l’adversari, negociar els conflictes, elegir, consensuar...; mai dogmatitzar ni coaccionar.
            El “poder en comú” no és tant ingenu que desconegui la vessant dominadora (“poder-domini” o jerarquització) que “gestiona” la seva praxi en les societats reals, i justament per això, la bona gestió o praxi política, en passar per aquesta segona dimensió del poder polític, consisteix en “reconduir” aquest –el “poder domini”- que és el regne de la força coactiva, vers el “poder en comú”; o, dit d’altra manera, anar de la “potestas” (poder jeràrquic) a la “potentia”(o capa citat d’aplegar voluntats): i aquesta és la tasca apropiada de la democràcia, segons Ricoeur, tasca inacabable, en la mesura que el poder, direm nosaltres,  no és “patrimonial”, sinó “institucional”.
            Tal vegada, el paràgraf inicial resulti ara prou indicador de l’enfocament ricoeurià: el poder com a “capacitat” de la condició humana disposada a arribar a acords “amb l’altre”-és la figura ètica de la “sol·licitud”-, requereix una “sittlickeit” vitalitzadora, no mortuòria, no violentadora ni que generi por, ni corrupció a les institucions... Probablement tenim aquí allò que, utilitzant paraules de Vaclav Havel, en diríem el civisme entès com “el coratge, l’amor a la veritat, la consciència en procés de despertar...”, i això val tant per al totalitarisme (llavors els ciutadans “cívics” es tornen “dissidents” i “li sobren” al règim imperant), com a règims democràtics. La “criminalitat” de les institucions és possible, aleshores, en deixar per “veritat” inamovible que el “poder-domini”, el de l’activitat calculadora, i a vegades, manipuladora, “oblida”  la seva font, que és el “poder en comú”. De manera que resta “substituït” el fi de la gestió de la cosa pública (“viure en la veritat” i no en la mentida de “l’actitud totalitària” o “sota cobert”, que diria Jan Patocka), pel “medi” més “psicològic” del “poder que sap dominar”. Resulta adient adonar-se que les implicacions polítiques pràctiques d’aquesta “substitució” en la vida política de les societats tenen llarg abast.   



LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:

LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA: 


                  Centenari del naixement de Paul Ricoeur (1913-2013)

         Un record i homenatge al seu pensament i a la seva persona

            Recentment s’ha complert el centenari del naixement de Paul Ricoeur, una de les figures emblemàtiques del pensament europeu amb vocació universal. Ha estat per a moltes generacions punt de referència i orientació intel·lectual i vital d’un valor impagable. Aquells que li devem bona part del nostre bagatge filosòfic tenim l’obligació i alhora el goig de recordar i valorar la seva obra, com una de les grans contribucions dels últims setanta anys al pensament i actitud personalista en el context de la filosofia d’abast mundial. En farem, aleshores, una recensió aproximativa.
            Paul Ricoeur nasqué a Valence, ciutat del sud-est de França propera a Grenoble, on havia nascut el qui fou gran amic seu Emmanuel Mounier, vuit anys més gran que ell, i amb qui es coneixerien ja grans, tot just acabada la guerra. Les influencies filosòfiques contemporànies que pesen sobre la se va complexa obra són diverses, començant per l’existencialisme de Gabriel Marcel i de Karl Jaspers –a qui li dedica un extens llibre fet en col·laboració amb Michel Dufrenne-, la fenomenologia de Husserl, l’espiritualisme de Jean Nabert,a més de la influència, no tant teòrica, com pràctica i vital de Mounier, de qui dirà que l’atreia més la seva persona que la seva obra filosòfica. A banda d’aquests autors, en la “primer línia” de influència en el seu pensament, Ricoeur coneix a fons la tradició filosòfica, des de Plató i Aristòtil, fins a la modernitat; sentint-se especialment sensible a pensadors com Kant, Hegel: no en va, en una gruixuda autobiografia intel·lectual[1], s’autodefinirà com “un postkantià i posthegelià, passat per Husserl i Nabert”. Tot i així, l’ampla sensibilitat de Ricoeur el fa molt receptiu a formes de pensar allunyades de la seva, com ara la psicoanàlisi – l’any 1965 dedica a Freud un llibre de cinc-centes pàgines “De la interprétation. Essai sur Freud” -, el pensament crític marxista, el pensament filosòfic polític humanista –Eric Weil, Pierre Rossanvalon, Gauchet...-, sense oblidar l’etapa nord-americana en la que coneix pensadors analítics –Richard Taylor, Elisabeth Anscome i altres- que acull en la seva enorme capacitat sintetitzadora i sobre els quals escriu diversos treballs en la dècada dels setanta del segle XX –és emblemàtic d’aquest període el “Discurs de l’Acció”. 
           
            Fent un ràpid seguiment de la seva ruta filosòfica, cal partir de la primerenca influència que Gabriel Marcel exerceix sobre ell: en el sentit ontològic de l’existència corporalitzada, des de la qual contemplarà les possibilitats fonamentals de l’home i que ell desxifrarà a través de la fenomenologia husserliana, que estudiarà amb fruïció a Alemanya en els convulsionants anys trenta. És així que s’anirà sedimentant el que serà la seva Eidètica de la Voluntat o fenomenologia pràctica, que és una aportació original de Ricoeur.
            La consciència de la subjectivitat humana, en la seva vessant pràctica, constituirà la primera nomenclatura de l’esmentada “existència corporal”. El descobriment d’aquesta consciència com a constatació de tal existència corporal, encarnada, constitueix el punt de partença de la filosofia de Paul Ricoeur. I tal consciència exhibeix la necessitat d’afrontar un diàleg, no exempt de conflictes –serà el que ell denominarà “conflicte hermenèutic”- amb interpretacions objectivadores –“reduccionistes”-  i/ o simbòliques de diferents registres: psicològic, lingüístic, sociocultural, històrico-polític. Tal necessitat o exigència que el pensador s’autoimposa constituirà l’eix central de la diversa –i, a vegades, aparentment dispersa- aportació ricoeuriana.
            Aquesta feixuga línia de pensament –ell en dirà de la “via llarga”- posa en relleu diferents nivells que la consciència humana utilitza en la seva tasca reflexiva: nivells que parlen de la complexitat i foscor que la consciència descobreix dins de si. Aquesta no és identitat amb si mateix: la seva constitució essencial –eidètica- ens parla del bagatge involuntari corporal –el caràcter, l’inconscient i la vida- que configura la consciència de subjectivitat humana.  Heus aquí, paradoxalment, l’enigma antropològic: la consciència revela en la seva pròpia estructura l’obertura a “allò amagat”, la seva constitutiva condicionalitat, o, si es vol dir, l’absència de plena identitat o coincidència amb si mateixa, com, per exemple, Descartes proposava. Heus aquí perquè Ricoeur parlarà -muntat el seu pensament sobre aquesta estructura de la consciència volitiva fonamental eidèticament descrita i oberta a motius, poders i necessitats- d’allò que ell en dirà “llenguatge de la confessió” dins de l’experiència “empírica” de la voluntat humana, que és una clau de llenguatge indirecte i simbòlic que interpreta precisament aquella condicionalitat humana en els termes de símbols mítics, com el de “caiguda” de l’home, de la ceguesa, del desterrament que troba en les tradicions culturals semítica i grega; però també usa els termes dels símbols “primaris”de la culpabilitat, la taca i el pecat. A on ens condueix aquest llenguatge indirecte? A mostrar aquesta indigència que la consciència pràctica “empírica” observa dins de si: a mostrar la culpabilitat humana, que és reflex antropològic de la fragilitat –o “fallibilitat”- que sembla ser part constituent de la condició humana. La culpabilitat, en efecte, no és sinó aquesta consciència del mal que es gesta dins de la fallibilitat humana, per la qual tal culpabilitat apareix en forma de desproporció entre el que l’home vol i no fa, o entre el que no vol i fa. S’inicia així la ruta del seu posterior i laboriós discurs filosòfico-hermenèutic.  
            Sens dubte, en aquestes anàlisis sobre la voluntat  humana, tant eidètica com empírica, Ricoeur aporta seu punt de vista a la sensibilitat i preocupació protestant –ell era hugonot-, que apunta sempre a aprofundir en el paper de la subjectivitat humana a fi de conèixer-se a si mateixa, en tant que ésser no acabat, sinó obert i “narratiu”. És per això, que Ricoeur no dubtarà en dedicar l’esforç filosòfic a la comprensió, mitjançant el “dia-logos”  no exempt de conflictes, de les interpretacions sobre la condició humana; i en aquest sentit l’exercici de la seva hermenèutica no és una tasca plàcida, però sí necessària i efectiva per acostar-se a la realitat radical de l’home. En efecte, la ruta que ha de seguir, segons Ricoeur, és, dins dels pressupòsits de l’estructura eidètica i de l’estructura empírico-simbòlica de la voluntat, la de integrar en una antropologia integral les investigacions de diversos registres simbòlico-culturals –la psicoanàlisi, la fenomenologia de la religió, la teleologia hegeliana del subjecte, l’estructuralisme, el marxisme, la filosofia del llenguatge i la semiologia...-, amb repercussions en terrenys tant heterogenis com el tema de Déu, , la llibertat del subjecte, el sentit de l’existència, el mal, la criminologia, el dret penal, el sentit del perdó, els registres del poder polític i el sentit de la democràcia, la crítica al domini de l’economicisme sobre la vida social... La reflexió filosòfica, doncs, ha d’integrar les aportacions que aporti l’hermenèutica .
            D’aquesta manera, la síntesi antropològica que ens proporciona Ricoeur obeeix a una llibertat implícita en la voluntat essencial –eidètica- d’una banda, i a una maldat entesa com a limitació de l’home paradoxalment vinculada a la llibertat; la qual cosa ens deixa la imatge de l’home com a “lloc” de la possibilitat del mal, en termes kantians, ;però no com a origen d’aquest.  El camí vers una superació de la condició humana limitada resta així obert: aquest és el camí de la Poètica de la Voluntat, que haurà de fer compatible la llibertat de l’home amb la presència de la Veritat Absoluta o Transcendència, procés al qual el filòsof s’ha acostat dificultosament mitjançant el seu discurs hermenèutico-reflexiu, amb categories com les de la interpretació integral del subjecte humà, del sentit creador del llenguatge, de la història com a oferta per a l’acció compromesa de l’home, del testimoniatge, del sentit de la pertinença a l’Ésser, de l’esperança en la Veritat,  de la fidelitat o del perdó.

                                                                                              Albert LLorca

            (Article publicat a la Revista Calidoscopi, nº 32, del Institut Emmanuel Mounier          de Catalunya)


[1] Ricoeur, P. La Critique et la conviction, Paris, 1995, Calman-Levy.

dissabte, 1 de març de 2014

GUBERNABILIDAD Y BIOPOLÍTICA









Escrito por Luis Roca Jusmet




El tema de la gubernabilidad ocupa el curso que dió Foucault en1977-8 . En todo caso podría incluirse dentro de la genealogía del poder, pero con reservas. En el curso 1976-7 Foucault analiza el macropoder frente a los análisis anteriores del micropoder. Lo hace con el seminario En defensa de la sociedad. Pero este seminario es el inicio de un cambio en su concepción del poder que se concretará en el seminario citado anteriormente ( Seguridad, población y territorio) y en el posterior : el nacimiento de la biopolítica.

La gobernabilidad es un problema que aparece en las discusiones políticas que se dan entre mediados del siglo XVI y finales del XVIII. Se presenta en cuatro frentes : el gobierno de uno mismo; el gobierno de las almas y las conductas; el gobierno de los niños y el gobierno del Estado. El gobierno del Estado se entiende como administración económica, como administración de bienes, siguiendo el modelo familiar. Se trata de gestionar las poblaciones.

La soberanía se reorienta de otra manera, como gestión de la población a través de la disciplina. Está centrada esta gestión en los dispositivos de seguridad.

La gubernabilidad es, entonces, un conjunto de instituciones, procedimientos y tácticas ( análisis, cálculos) cuya finalidad es gestionar de manera adecuada la población.

El Estado Moderno se constituye a partir de tres ejes. Por una parte, desde una base jurídica a partir de la sociedad feudal. Por otra, administrativa, como un sistema de reglamentos y disciplinas que abarcan unas fronteras. El tercero sería justamente el que hemos nombrado, el gobierno d ela población. Este gobierno tiene como base el poder pastoral cristiano, el poder diplomático-militar y la policía.