Translate

dissabte, 15 de març del 2014

LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:

LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:


                                    Paul Ricoeur i el doble registre del poder

            (En record i homenatge al filòsof en el Centenari del seu naixement:                             1913-2013 i en el context del curs actual del Liceu Maragall: “Poder’s”)

            Afirmava Paul Ricoeur l’any 1990 que “quan l’esperit d’un poble és pervertit fins al punt d’alimentar una “sittlichkeit” mortuòria, és finalment en la consciència moral d’un petit nombre d’individus, inaccessibles a la por i a la corrupció, on es refugia l’esperit que ha desertat de les institucions, esdevingudes criminals” (“Soi même comme une autre”). Aquesta és una succinta mostra de dos trets rellevants en la filosofia política de Paul Ricoeur: la concepció del poder i la pràctica de la política –la seva gestió- que se’n deriva.
            El primer fa referència  a la capacitat de “voler viure i obrar junts” o, com ell diu, “ poder en comú”, que ha de saber usar els recursos de l’acció (sobreposant-se als esdeveniments), de la imputació i responsabilitat d’un subjecte humà (sigui governant o governat) i de la capacitat d’entendre’s mitjançant el llenguatge: parlar, saber escoltar l’adversari, negociar els conflictes, elegir, consensuar...; mai dogmatitzar ni coaccionar.
            El “poder en comú” no és tant ingenu que desconegui la vessant dominadora (“poder-domini” o jerarquització) que “gestiona” la seva praxi en les societats reals, i justament per això, la bona gestió o praxi política, en passar per aquesta segona dimensió del poder polític, consisteix en “reconduir” aquest –el “poder domini”- que és el regne de la força coactiva, vers el “poder en comú”; o, dit d’altra manera, anar de la “potestas” (poder jeràrquic) a la “potentia”(o capa citat d’aplegar voluntats): i aquesta és la tasca apropiada de la democràcia, segons Ricoeur, tasca inacabable, en la mesura que el poder, direm nosaltres,  no és “patrimonial”, sinó “institucional”.
            Tal vegada, el paràgraf inicial resulti ara prou indicador de l’enfocament ricoeurià: el poder com a “capacitat” de la condició humana disposada a arribar a acords “amb l’altre”-és la figura ètica de la “sol·licitud”-, requereix una “sittlickeit” vitalitzadora, no mortuòria, no violentadora ni que generi por, ni corrupció a les institucions... Probablement tenim aquí allò que, utilitzant paraules de Vaclav Havel, en diríem el civisme entès com “el coratge, l’amor a la veritat, la consciència en procés de despertar...”, i això val tant per al totalitarisme (llavors els ciutadans “cívics” es tornen “dissidents” i “li sobren” al règim imperant), com a règims democràtics. La “criminalitat” de les institucions és possible, aleshores, en deixar per “veritat” inamovible que el “poder-domini”, el de l’activitat calculadora, i a vegades, manipuladora, “oblida”  la seva font, que és el “poder en comú”. De manera que resta “substituït” el fi de la gestió de la cosa pública (“viure en la veritat” i no en la mentida de “l’actitud totalitària” o “sota cobert”, que diria Jan Patocka), pel “medi” més “psicològic” del “poder que sap dominar”. Resulta adient adonar-se que les implicacions polítiques pràctiques d’aquesta “substitució” en la vida política de les societats tenen llarg abast.   



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada